MORIR A LA UNIVERSITAT PER SOBREVIURE A LA VIDA

Morir a la universitat per sobreviure a la vida, esdevé una d’aquelles frases trampa que hi amaguen moltes coses a dins... I és cert, almenys des del meu parer.

Si algú m’hagués explicat que la universitat era així, ara de ben segur no hi seria. Quan ets jove i entomes les coses a cop de cap i tot passa per davant teu de reüll, sembla que tot va bé i més quan les notes que arriben a mans dels pares són acceptables. Però quan el pensament creix i estableixes un criteri propi davant la vida, i tot el que s’hi mou, tot canvia. Es com si fins al moment haguessis estat cec.

Està clar i no dic res que no és conegui, si afirmo que l’aparell educatiu reforça les desigualtats socials. L’educació hauria d’estar al servei del desenvolupament de les persones i hauria d’ajudar a retrocedir la pobresa, l’exclusió i les desigualtats, cosa que no passa ni de ben tros, més aviat al contrari. L’educació hauria de permetre a totes les persones, sense excepció, fer créixer el seu talent, les seves capacitats i potencialitats, però tots sabem del cert que hi ha certes persones que no cal que estudiïn... perquè total... no valdria la pena.
Encara recordo als meus anys, que la tutora del curs era la qui valorava un cop acabat l’EGB si l’alumne havia de seguir estudiant o no. De fet hauria d’estar ben contenta perquè a mi em van augurar un camí ben curt a nivell d’estudis.... Però quasi els hauria d’agrair l’esforç perquè va ser l’espenta que necessitava per creure jo amb mi mateixa.

Desprès arriba l’ESO i el batxillerat, i és quan has de fer la tria del teu futur. Aquella magnífica pregunta que tothom et fa quan ets petit i a la que tu cada cop respons diferent; ara esdevé una realitat.: Què vols ser quan siguis gran?
Està clar que hi ha un tan per cent molt elevat de joves que fan el que diuen els pares, un altre tan per cent que fan el que trien els amics i un altre tan per cent que fan el que poden.... És a dir.. Allò que els deixa fer la nota de tall que han tret a la selectivitat.

Però el que em pregunto és: Cal que tota l’educació sigui a tall d’exàmens? Cal mostrar una educació amb paràmetres horitzontals on l’educand no té res a dir? La qualificació és important però els valors, les competències, la convivència, l’aprendre a aprendre, el famós aprendre a viure junts, ... Entre molts d’altres aspectes, queden, no en un segon pla, sinó sota les lleixes més brutes i plenes de pols de l’estament educatiu.

Ara, si em faig a mi mateixa la pregunta (la repetiré per fer-la més vivencial): Què vols ser quan siguis gran?
Jo respondria: Doncs jo vull ser feliç.
De ben segur que esteu pensant que aquesta és la bajanada més grossa que heu llegit en molt de temps; però doneu-me l’oportunitat per què m’expliqui.

Jo em refereixo a ser una persona feliç i amb això vull dir o vull incloure diferents variables que avarquen la persona en un sentit ampli. Per exemple, la competència emocional tot i ser un tema de moda, no s’adscriu ni forma part de projectes ni currículums educatius. Potser ens caldria explorar les nostres pròpies emocions, per regular-les i en definitiva per canviar la nostra perspectiva emocional. L’expressió de les emocions implica dominar el llenguatge de l’afecte per poder comunicar als altres i a un mateix, el propi estat emocional i per tan poder tenir opcions d’actuar en conseqüència.
Però això encara queda lluny de la realitat escolar que viuen els estudiants d’avui.

Una altra variable que inclouria aquesta “persona feliç” seria l’educació al llarg de tota la vida, l’educació permanent. El continu aprenentatge que s’adapta a les teves necessitats tan professionals com individuals (personals). Aquesta formació contínua ha d’ajudar a la persona a créixer i a mirar l’entorn i el món amb respecte. Aquesta formació al llarg de la vida penso que és una de les claus de l’educació d’aquest segle, que ens ha d’ajudar a comprendre millor a l’altre i en definitiva a viure junts.
Com afirma Delors al llibre La educación encierra un tesoro (se trata de aprender a vivir juntos conocinedo mejor a los demás, su historia, sus tradiciones y su espiritualidad)
Tot plegat inclouria les variables que tants cops em sentit i em utilitzat:
Aprendre a fer, aprendre a ser i aprendre a estar junts.

En fi, com que veig que la cosa se m’està allargant m’agradaria, ja per acabar, fer una petita reflexió sobre el títol d’aquest modest escrit.
Morir a la universitat per viure a la vida és un dels sentiments que tenim molts d’estudiants quan vèiem o tenim la sensació de perdre el temps a l’aula. Seria utòpic i un xic estúpid dir que no dono importància al títol que ens ajudarà a trobar feina. Però des del meu punt de vista penso que és igual d’estúpid dir que només estudies per això... potser valdria la pena estudiar per alguna cosa més que per aprovar a final del trimestre. On em deixat la il·lusió? I les ganes d’aprendre? Estudiem per ser competents o per fer la competència als altres?

Estem embolcallats en un cercle com no capitalista, on quasi “morim” per obtenir un títol, però quan sortim al carrer ens n’adonem que es difícil sobreviure...

PELS SEGLES DELS SEGLES

Al segle XIX s’inicien uns canvis econòmics i socials. La revolució industrial, canvis molt ràpids, que ens porten cap a una indústria mecanitzada; una transformació que afecta tan la vida social, econòmica com la vida política i cultural de les persones.
Actualment la societat de la informació també està canviant, transformant la manera de pensar, els valors i com no les relacions entre les persones.
La societat del coneixement, on la transmissió de la informació es immediata i estructurada a escala mundial, suposa la revolució tecnològica d’aquest segle. Informació i coneixement són fluxos continus que viatgen d’una país a un altre en minuts, i només la capacitat de saber-ne extreure la informació adequada i ser-ne crític et dona les eines adequades per créixer en una societat recolzada per les TIC.

Una societat on allò que importa no és allò físic que fins ara podíem tocar, allò material, sinó que prenen rellevància els béns immaterials, no físics.
Creixen els fluxos d’informació; però el que es realment important és com aquesta informació esdevé coneixement i com nosaltres gestionem, transformem i transmetem aquest coneixement. Les noves tecnologies per si soles, és evident que no transformen la societat; és la interacció de les persones amb les noves tecnologies les que modifiquen la realitat social. El coneixement i la informació són també a la vegada creadors i generadors de nous coneixements, per tant els fluxos de coneixement es van retroalimentant per si sols.

Les tecnologies ajuden a les empreses a estar connectats en xarxa amb altres empreses; per tan faciliten la interrelació entre les empreses de manera immediata, tot hi haver-hi una distància geogràfica important. La empresa ja no és una entitat única, ja que no realitza tot el procés productiu, sinó que gestiona els recursos que ell necessita per produir. La subcontractació esdevé una clau necessària en aquest engranatge, però les noves tecnologies també hi formen part, ja que han d’estar interconnectats en tot moment.

Sense ser catastròfica, sinó realista... també m’agradaria parlar del revers de tot plegat, de la cara amarga de les relacions econòmiques i de l’avenç imparable de les TIC. Milions de persones queden al marge d’aquest macro sistema de negociacions mercantils i de les xarxes; les microempreses, empreses familiars, l’artesanat tradicional, etc; es veuen copsades per l’increment en la utilització d’unes tecnologies que elles no poden assumir, uns canvis insostenibles per al petit empresari... a molts dels quals els obliga a desaparèixer.



Altrament aquest nou sistema de mercat en xarxa deixa al descobert altres mancances com la contractació de mà d’obra barata, escapoliment d’impostos, de controls legals, drets socials, o bé altres com la legislació medioambiental, normes de seguretat ... Mecanismes que s’utilitzen per augmentar la productivitat i reduir costos, ja que les regles del joc no són iguals en tots els països, cosa que fa que les fronteres que hi havia hagut fins al moment envers el contingent humà quedin amagades darrera aquest cercle de “lliure” mercat. Un cercle diabòlic que condemna a moltes persones a la desocupació, a la insolvència, a viure del no res i per tan a la marginació i exclusió social.