dimarts, 23 d’octubre del 2007

MORIR A LA UNIVERSITAT PER SOBREVIURE A LA VIDA

Morir a la universitat per sobreviure a la vida, esdevé una d’aquelles frases trampa que hi amaguen moltes coses a dins... I és cert, almenys des del meu parer.
Si algú m’hagués explicat que la universitat era així, ara de ben segur no hi seria. Quan ets jove i entomes les coses a cop de cap i tot passa per davant teu de reüll, sembla que tot va bé i més quan les notes que arriben a mans dels pares són acceptables. Però quan el pensament creix i estableixes un criteri propi davant la vida, i tot el que s’hi mou, tot canvia. Es com si fins al moment haguessis estat cec.

Està clar i no dic res que no és conegui, si afirmo que l’aparell educatiu reforça les desigualtats socials. L’educació hauria d’estar al servei del desenvolupament de les persones i hauria d’ajudar a retrocedir la pobresa, l’exclusió i les desigualtats, cosa que no passa ni de ben tros, més aviat al contrari. L’educació hauria de permetre a totes les persones, sense excepció, fer créixer el seu talent, les seves capacitats i potencialitats, però tots sabem del cert que hi ha certes persones que no cal que estudiïn... perquè total... no valdria la pena.
Encara recordo als meus anys, que la tutora del curs era la qui valorava un cop acabat l’EGB si l’alumne havia de seguir estudiant o no. De fet hauria d’estar ben contenta perquè a mi em van augurar un camí ben curt a nivell d’estudis.... Però quasi els hauria d’agrair l’esforç perquè va ser l’espenta que necessitava per creure jo amb mi mateixa.

Desprès arriba l’ESO i el batxillerat, i és quan has de fer la tria del teu futur. Aquella magnífica pregunta que tothom et fa quan ets petit i a la que tu cada cop respons diferent; ara esdevé una realitat.: Què vols ser quan siguis gran?
Està clar que hi ha un tan per cent molt elevat de joves que fan el que diuen els pares, un altre tan per cent que fan el que trien els amics i un altre tan per cent que fan el que poden.... És a dir.. Allò que els deixa fer la nota de tall que han tret a la selectivitat.

Però el que em pregunto és: Cal que tota l’educació sigui a tall d’exàmens? Cal mostrar una educació amb paràmetres horitzontals on l’educand no té res a dir? La qualificació és important però els valors, les competències, la convivència, l’aprendre a aprendre, el famós aprendre a viure junts, ... Entre molts d’altres aspectes, queden, no en un segon pla, sinó sota les lleixes més brutes i plenes de pols de l’estament educatiu.

Ara, si em faig a mi mateixa la pregunta (la repetiré per fer-la més vivencial): Què vols ser quan siguis gran?
Jo respondria: Doncs jo vull ser feliç.
De ben segur que esteu pensant que aquesta és la bajanada més grossa que heu llegit en molt de temps; però doneu-me l’oportunitat per què m’expliqui.

Jo em refereixo a ser una persona feliç i amb això vull dir o vull incloure diferents variables que avarquen la persona en un sentit ampli. Per exemple, la competència emocional tot i ser un tema de moda, no s’adscriu ni forma part de projectes ni currículums educatius. Potser ens caldria explorar les nostres pròpies emocions, per regular-les i en definitiva per canviar la nostra perspectiva emocional. L’expressió de les emocions implica dominar el llenguatge de l’afecte per poder comunicar als altres i a un mateix, el propi estat emocional i per tan poder tenir opcions d’actuar en conseqüència.
Però això encara queda lluny de la realitat escolar que viuen els estudiants d’avui.

Una altra variable que inclouria aquesta “persona feliç” seria l’educació al llarg de tota la vida, l’educació permanent. El continu aprenentatge que s’adapta a les teves necessitats tan professionals com individuals (personals). Aquesta formació contínua ha d’ajudar a la persona a créixer i a mirar l’entorn i el món amb respecte. Aquesta formació al llarg de la vida penso que és una de les claus de l’educació d’aquest segle, que ens ha d’ajudar a comprendre millor a l’altre i en definitiva a viure junts.
Com afirma Delors al llibre La educación encierra un tesoro (se trata de aprender a vivir juntos conocinedo mejor a los demás, su historia, sus tradiciones y su espiritualidad)
Tot plegat inclouria les variables que tants cops em sentit i em utilitzat:
Aprendre a fer, aprendre a ser i aprendre a estar junts.

En fi, com que veig que la cosa se m’està allargant m’agradaria, ja per acabar, fer una petita reflexió sobre el títol d’aquest modest escrit.
Morir a la universitat per viure a la vida és un dels sentiments que tenim molts d’estudiants quan vèiem o tenim la sensació de perdre el temps a l’aula. Seria utòpic i un xic estúpid dir que no dono importància al títol que ens ajudarà a trobar feina. Però des del meu punt de vista penso que és igual d’estúpid dir que només estudies per això... potser valdria la pena estudiar per alguna cosa més que per aprovar a final del trimestre. On em deixat la il·lusió? I les ganes d’aprendre? Estudiem per ser competents o per fer la competència als altres?

Estem embolcallats en un cercle com no capitalista, on quasi “morim” per obtenir un títol, però quan sortim al carrer ens n’adonem que es difícil sobreviure...


1 comentari:

Òscar Prieto ha dit...

Benvolguda Fanny,

Molt bona relació de la teva experiència amb el llibre de Delors. Intenta també pels propers comentaris relacionar-ho amb la lectura obligatòria.